El Palais de Cristal va revifar de les cendres de l'incendi que el destruí per complert al 1893. Gairebé deu anys més tard, al 1904, el recinte del carrer Gínjol tornava a obrir les portes per oferir espectacles de varietats fins al 1907 en que la Sociedad La Buena Sombra el va adquirir.
Llegir Més »
Barcelona estava de ple en l'Exposició Universal, i tothom en volia treure partit. Els cafès concert no es volien quedar enrere i feien el possible per atreure el públic local però també el forà. A tal efecte l'abans anomenat Alcázar Francés, volia donar una visió encara més internacional i el seu propietari Juan Mató va optar per tornar a canviar el nom del recinte del carrer Gínjol 3 i anomenar-lo Palais de Cristal (o Palacio de Cristal), copiat d'altres palaus de cristall que ja existien a Londres i Marsella.
Llegir Més »
L'Alcázar Francés fou la constatació del canvi d'orientació que havia començat el Café Sevillano. Les Sarsueles van cedir protagonisme davant les chansonettes i el corrent d'afrancesament que envaïa l'oci barcelonès.
Llegir Més »
La Buena Sombra va ser un dels locals que més nits d'espectacle va oferir a la nostra ciutat. Tenint en compte les seves encarnacions prèvies, en una de les quals es centra aquest primer post, el saló del desaparegut carrer Gínjol número 3 va viure vora les Rambles per més d'un segle. Abans de ser "La Buena Sombra" el recinte va acollir el Café Sevillano, l'Alcázar Francés i el Palais de Cristal.
Llegir Més »
Hi han maneres i maneres de suggerir un negoci de prostitució sense dir les paraules prohibides. Qui més qui menys feia giragonses per adornar una activitat que tret d'alguna excepció puntual poc tenia de romàntica. Les meretrius eren models, pensionistes, nenes xamoses, ocelletes, treballadores d'acadèmia de tall... però l'anunci que aquí tractem s'endú el premi a l'originalitat, en presentar-les com "profesoras de relaciones mundanas".
Llegir Més »
Els veïns del carrer Rocafort 3-5 n'estaven ben tips. No paraven de trucar a la seva porta preguntant per la Maria i les seves noies. "Al 1er 1a, és al primer primera!!" devien de dir ben enfadats nit rere nit. El client despistat, que buscava discreció i anonimat convençut per l'anunci que anunciava Casa maria com summament reservada, s'enduia el primer "calentón" de la jornada focalitzat en la seva vermella cara.
Llegir Més »
Casa Lluïsa era un bordell situat a un pis del carrer Carme 25. Compartia edifici amb una botiga de teixits en permanent traspàs, la pensió Casa Matilde al primer pis i la pensió Ganga al tercer.
Llegir Més »Casa Carola compartia vorera amb Casa Raquel i Casa Maruja la Gallega, davant de Madam Rita, quatre dels prostíbuls públics més importants de la postguerra. Helena, una prostituta en la setantena, confessava a Ramón Draper a la seva "guía de la prostitución femenina en Barcelona" que a Casa La Carola, poc després de la guerra, s'hi treballava molt bé.
Llegir Més »
Casa Carmen era un prostíbul amb estil, situat al barri de Gràcia. Ocupava una torre de "5000 palmos", uns 189 m2, i disposava de jardí, quatre habitacions i un bany. Tot i la llunyania respecte al centre de la ciutat, n'era fàcil l'accés gràcies a les parades que els tramvíes 37 i 38 tenien just al devant.
Llegir Més »
Altres noms: La Brígida Un dels bordells amb més recorregut de Barcelona. Ja al 1912, la revista Papitu ubicava una de les seves històries (“El Papitu se’ns casa!”) al principal del carrer Unió, 12. Aquesta història ens pot donar pistes de com era casa Brígida. Sempre segons el relat papitesc, l’edifici tenia la fatxada clara i uns visillos als balcons …
Llegir Més »
Com moltes altres cases de l'època va fer reformes espectaculars per a poder estar a l'alçada de la competència, conseqüència de les quals es va millorar el menjador en el qual et rebien amb "amabilitat proverbial" unes encisadores "pensionistes". Això sí, el visitant de la casa havia d'estar disposat a gastar-se dos "naps", l'equivalent a deu pessetes.
Llegir Més »
Prostíbul de dia, seguint la tradició horària del negoci que abans hi havia al local, una vaqueria. A les vaqueríes es venia llet recent munyida al mateix establiment, fet que donava molt joc a l'hora de crear slogans publicitaris
Llegir Més »
El seu esquer eren la simpatia i el comfort, segurament incrementat amb les reformes que la nova direcció va fer al 1934.
Llegir Més »Cal Manco era, juntament amb Madame Petit i La Sevillana, un dels bordells més populars del Xino. Dels tres era el més econòmic. Francisco Madrid, en el seu article "Los Bajos Fondos de Barcelona", que va aparèixer a la revista "Escándalo" al 1925, relatava cóm era la casa i el seu amo, Rafael Salvá "El Manquet".
Llegir Més »Paco Villar, en el seu detallat “Historia y Leyenda del Barrio Chino” explica com se les gastaven en aquest antre de principis de segle XX. Resulta que per aquells temps debia ser costum la rifa de les noies del prostíbul. En aquest lloc amb manca d’higiene i gust, les dones, moltes d’elles velles i les que no ho eren ho …
Llegir Més »
Història de Barcelona