Barcelona estava de ple en l’Exposició Universal, i tothom en volia treure partit. Els cafès concert no es volien quedar enrere i feien el possible per atreure el públic local però també el forà. A tal efecte l’abans anomenat Alcázar Francés volia donar una visió encara més internacional i el seu propietari Juan Mató va optar per tornar a canviar el nom del recinte del carrer Gínjol 3 i anomenar-lo Palais de Cristal (o Palacio de Cristal), copiat d’altres palaus de cristall que ja existien a Londres i Marsella.
El palau va viure dues èpoques. La primera, la que tractem en aquest article, va ser una etapa molt accidentada i desgraciada que va durar del 1888 al 1893, any en el que un incendi el destruí per complert. Durant aquest fosc període el cafè va canviar de nom tres cops: Palacio de Cristal, Trascorreo i Grand Concert des Varietés. Al 1904 Va ressorgir d’entre les cendres de mans del nou propietari Francisco Buixó “el nano” que assentà definitivament les bases de La Buena Sombra.
La Bella Otero va actuar al Palais de Cristal
La inauguració es va fer al Maig de 1888, seguint la programació composada per artistes franceses alternant amb còmics i alguna reminiscència flamenca. Però a Mató se li va quedar petit el local i un any més tard va adquirir l’adjacent Café del Recreo del carrer Escudellers 6, passant a separar per complert el restaurant, cafè i foyer del teatre. Les remodelacions van ser importants i la part del Palais més enfocada al menjar, beure i les relacions socials es va decorar amb pintures esgrafiades representant el cafè, el te, el champagne, la mançanilla, el mate i la cervesa, obra dels senyors Jaumell, Vilaró i Chia, qui ja s’encarregà de l’escenografia del teatre quan aquest era encara el Café Sevillano.
L’actuació més destacada aleshores era la d’Eugénie Petresen, una jove parisina equilibrista i contorsionista de casta, doncs els seus pares també feien els seus exercicis al Palais, que va recórrer el món amb el seu espectacle. Les cròniques internacionals asseguraven que era capaç de caminar cap per vall amb uns pals a les mans millor que ho feien altres amb els peus. No va deixar tanta empremta com les actuacions de les Bellas Otero i Chiquita, però.
Pel que fa al restaurant, el seu aïllament del teatre va fer que funcionés com un negoci separat on es podia esmorzar i dinar en família, acompanyant l’àpat amb el vi fabricat a Olivella (Barcelona) Celso Raventós, medalla de plata a l’Exposició de Toulusse el 1887 i a la de Barcelona del 1888. Aquest intent de vendre el recinte com quelcom de qualitat, exclusiu però alhora familiar topava amb les notícies que arribaven de les seves activitats nocturnes.
Els escàndols, baralles i robatoris es donaven amb regularitat. Segons La Vanguardia, un assassinat que es va produir a una casa davant del teatre no va ser descobert fins al matí següent doncs la gent de l’immoble va restar importància al soroll dels trets pensant que eren uns més dels habituals del Palais de Cristal.
Les multes del governador civil a Mató, la suspensió de feina i sou a la parella de vigilants del cafè, la mort violenta del cambrer estrella Lorenzo Grandía a mans d’un auxiliar de cuina acomiadat… res no semblava anar bé per a un palau que es volia emmirallar en l’exquisidesa parisenca. Les desgràcies no venen soles i va arribar l’ordre de desnonament de la part del restaurant, desballestada i tapiada per problemes amb el pagament. Per tant el palau tornava a ser el palauet del carrer Gínjol.
Un dels germans Onofri. La seva cèlebre troupe va ser habitual al Palacio de Cristal
Malgrat els inconvenients l’activitat artística no s’aturava. El mateix mes del desnonament es programaren les actuacions dels “Tres Sostenidos”. Més endavant, al Maig de 1891 va trepitjar el seu escenari la famosa companyia dels germans Onofri per a oferir les seves actuacions de pantomima tradicional, una disciplina encara popular i de la qual ells n’eren els majors i més cèlebres exponents, però que entrava en una certa decadència que acabaria en mort definitiva a la Setmana Tràgica de 1909. L’èxit d’aquesta companyia de mim d’origen marsellès coneguts com els “de la mueca” fou tan gran i el diner guanyat tan quantiós que es van atrevir a crear el seu propi teatre al 1903, el Gran Teatre Onofri, el futur Teatre Condal.
I de nou un canvi de nom. El recinte passa a dir-se durant uns pocs mesos Trascorreo, per acabar sent el Grand Concert des Varietés a l’Octubre de 1891. S’inaugurà amb la sarsuela “Tela de Araña” i la pantomima dramàtica “Worner le Sanguinaire”. Feien actuacions de tarda i de nit, en les que es barrejaven sarsueles amb cançó francesa, actuacions circenses i de pantomima, de nou amb l’important presència dels Onofri.
Però la desgràcia es torna a cebar amb el teatre i patí un incendi sospitós d’haver estat provocat que ho va destrossar tot, deixant només les parets dempeus. El panorama després de l’incendi no podia ser més desolador, el teatre destruït per complert, els miralls trencats, de les butaques només quedaven els ferros, de l’escenari unes fustes, ni un moble salvat, els vestits dels còmics carbonitzats… un complert sinistre, massa per en Juan Mató que va desistir de tornar-se a fer càrrec.
L’edifici es va reformar per altres menesters, acollint al 1895 les oficines del negoci Viudez y Baguedans.
Però aquell local no trigaria a tornar a viure nits d’espectacle, doncs al 1904 va ser adquirit i reformat per a tornar a ser el Palais de Cristal.
Història de Barcelona
