Alcázar Francés

Articles Relacionats

Panorama Waterloo

2 gener 2017

Barcelona melòmana

21 gener 2016

Ginjol, 3

L’Alcázar Francés fou la constatació del canvi d’orientació que havia començat el Café Sevillano, en el que les sarsueles i el flamenc van cedir protagonisme davant les chansonettes seguint el corrent d’afrancesament que envaïa l’oci barcelonès.

S’estrenà al Gener de 1886, un cop el seu propietari Juan Mató va reformar l’antic Café Sevillano afegint llotges i làmpades elèctriques. El debut comptava amb cantants i còmics de teatres i cabarets francesos com el Palais De Cristal, l’Edén Concert, l’Eldorado, l’Eden Theatre, noms aquests que van ser adoptats posteriorment per diversos locals barcelonins, incloent aquest mateix Alcázar que passà a anomenar-se Palais De Cristal. L’única concessió al flamenc d’aquet debut va venir de peus de la bailaora Concha Acebedo, la única “señora” entre tanta “madame” i “mademoiselle”.

Al Maig de 1886 oferia espectacles de tarda, a 50 cèntims, i de nit a 1 pesseta, ambdós amb consumició inclosa. El cartell tenia clar accent gal, amb la participació de les germanes Pascals, Isabelle Luigi, Maria Teresa Elias, Clothilde Carlini, Louise Carlini, Acna Jannon i una orquestra dirigida per M. Jiré de de Bordeus.

En acabar la temporada, Mató viatjà a França per a contractar noves estrelles pel 1887. Tanta va ser la influència que va rebre del país veí que els anuncis als diaris locals apareixien escrits en francès anunciant les actuacions de l’Alcázar “Français”. Entre elles destacava la diva de les chansonettes Rita Guerin, qui es va acomiadar del públic barceloní des de l’Edén Concert en plena Exposició Universal. També reconeguda va ser Bourdon Sivaldi, una cantant de cançó lleugera tirolesa que va arribar directe de l’Eden Concert, aquest cop el parisenc.

L’únic lleuger no era el cant de Sivaldi, si no també la roba que portaven algunes de les divettes dels seus espectacles, massa per als ulls conservadors de La Vanguardia que no veia amb bons ulls les “lúbricas y desvergonzadas exhibiciones plásticas y mímicas, desprovistas de ingenio, que suelen causar en algunos teatros de París el encanto de viejos verdes y de ciertos jóvenes que van para suicidas”. No només això, si no que vaticinava erròniament que “mientras no se les brinde algo mejor que una serie de vistas pornográficas de pantorrillas naturales y movilizadas, los espectadores de sano juicio se retraerán de asistir a los teatros”.

La creuada del diari contra l’Alcázar Francés només feia que començar. Dos mesos després de les floretes anteriors, apareixia una crítica en la que no es salvava ni l’apuntador. La fumera que hi havia a la sala d’espectacles feia la estància irrespirable, tot i que hi havia un cafè i un foyer destinat a això. De les actuacions destacaren la cantant Dangeville, el ventríloc Mr. James, de llarg recorregut als teatres de la ciutat i Mme. Montclair. Però l’Orquesta Negra, formada per africans que feien balls típics del seu continent es feia pesada amb tanta patadeta, les germanes Colomb, que en teoria cantaven en duet anaven cadascuna pel seu costat. La cantant Tylldah feia passar una bona estona, tot i que aquesta no era la finalitat del seu espectacle… la gent se’n reia d’ella.

Aquesta publicitat negativa no devia afavorir gaire el negoci, i Juan Mató va optar per tornar a canviar-li el nom per atreure els visitants de l’Exposició Universal de 1888, passant-se a anomenar Palacio de Cristal.

Aquest article forma part de l’especial: La Buena Sombra (1884-1988)

Referències
La Buena Sombra a Barcelofília