l’urinari de les bombes

Articles Relacionats

La ciutat moderna

13 novembre 2018

La ciutat neutral

21 desembre 2017

Ens situem, som al inici del segle XX. Fa poc més de trenta anys, que s’han instal•lat els primers mignitoris per a homes a Barcelona,  en un intent de què pixar a les latrines de les porteries, situades sota l’arc de  l’escala, passes definitivament a la història.

A les Rambles hi passeja la gent de Barcelona i els forasters, hi van a deixar-se veure i a veure que hi ha de nou. Amb tant anar amunt i avall,  a cops cal alleugerir-se als urinaris hi ha instal•lat l’Ajuntament.

Tot i que alguns els consideren de mal gust i ofensius per la vista, el consistori ho compensa cobrint-los de publicitat acolorida, per fer content a tothom.

Però quan la Rambla de les Flors s’ha guanyat el malnom de la Rambla de les Bombes pixar és un esport de risc i un urinari és el protagonista absolut; cap pixador al món ha petat tantes vegades.

El moment concret que va ser instal•lat no l’hem pogut saber, però el 4 de setembre de 1904, quan no feia molt que era plantat al bell mig de Les Rambles, ja va tenir el primer ensurt.
Uns vianants van trobar-hi una cassola embolicada i ja se sap algunes cassoles son el que son; bombes carregades de metralla.

La cassola sospitosa va ser traslladada, amb molt de compte dins d’un carro envoltada de palla, al Palau de Justícia. Mentre esperaven que algú es gosés traslladar-la al camp de la Bota per fer-la petar, va fer-ho sola, causant danys a l’edifici i fent caure del balcó a un veí tafaner.

L’urinari encara no havia adquirit la fama necessària per donar nom a res i aquesta bomba va ser coneguda (injustament) com La bomba del Palau de Justícia.

El dia de Sant Esteve de 1906, Benito Llop arribat d’un poblet proper a Saragossa per tractar-se una infecció ocular, va anar a fer, ho que tothom feia (i segueix fent) quan es visita Barcelona, ramblejar una mica.
Però aquell passeig va acabar com el rosari de l’aurora quan se li va acudir entrar a l’urinari. La bomba que va partir el paviment de marbre del pixador i va esbotzar les parets li va deixar una cama destrossada i ferides de metralla a tot el cos.

Va ser curat, en primera instància, a la farmàcia més propera mentre era interrogatper la policia.

Ai ves! el pobre home va fer-se un catúfol al contestar, i al tenir un nom semblant a un anarquista de la llista que manejava la policia, va quedar detingut. Finalment van haver d’admetre que no hi tenia cap culpa, i deixar-lo marxar. El pobre home ferit, coix i mig cec que ja venia, va tornar cap al seu poble amb la intenció de no tornar mai més a Barcelona.

Arribats a quest punt, l’urinari que ja no era vist amb bons ulls pels ramblistes, es objecte d’una protesta popular sense precedents que reclama al alcalde Sanllehy la seva immediata retirada.

Entretant l’urinari, tan indiferent a la pressió popular com l’alcalde, segueix acumulant ronya i ferum fins que a quarts de deu de la nit del 27 de juny de 1908, amb les rambles a petar de gent que espera el pas de la Cavalcada històrica del Rei  Jaume el Conqueridor,  una nova explosió sacseja les parets metàl•liques de  l’urinari,  les botigues tanquen i el vianants fugen cames ajudeu-me.

Quan el pixador deixa de fumejar la gent s’hi acosta de nou, hi ha dos homes, un ensangonat de cap a peus i l’altre il•lès però paralitzat per l’ensurt. Son dos guàrdies de seguretat, l’un poc a poc es va refent i l’altre, Josep Poveda, morirà a l’hospital el dia següent. Una munió de gent ha hagut de ser atesa, de ferides de metralla i atacs de nervis a les farmàcies de les Rambles.

A peu d’urinari comencen les detencions. Un parell de joves, el “Chato de Cartgena” i un tal Oriola que eren a prop amb actitud “sospitosa” son duts a comissaria, i un home d’aspecte estrany i que mira sorprès el mignitori rebentat també. Interrogat amb dificultat, pel poc francès que saben l’un i els altres, sabem que és cairota i tossut, no vol respondre cap pregunta ni hi te res a veure, ell sols és un visitant il•lustre i exigeix ser tractat com a tal.

Al setembre, un home a Lisboa i un altre a Saragossa confessen haver col•locat la bomba de l’urinari (ara el més conegut dels pixadors).

El de Lisboa és descartat per boig, l’únic que vol és aprofitar-se de la fama de l’urinari perquè el retornin a Barcelona ni que sigui emmanillat.

El de Saragossa, esprimatxat, amb el cabell embullat i la roba a parracs és detingut per indocumentat i en la seva defensa diu saber qui és l’autor de la bomba de l’urinari de les Rambles, en una badada del policia fuig.

Finalment el troben a una pensió de mala mort i és traslladat a comissaria. Allí s’explica: Trobant-se a Barcelona famolenc i sense feina un individuo que carrega un paquet li ofereix dos bitllets de cent si el col•loca, en aquell urinari on han explotat tantes bombes. Ho fa i amb les dues-centes pessetes a la mà marxa cap a Saragossa.

Un cop a Barcelona, novament interrogat es desdiu de tot i apa a una altre cosa.

Els responsables de l’atemptat han desaparegut, un cop més, darrera una cortina de fum de confidències pagades i detencions preventives.

El vespre del 7 de juliol de 1908 les brigades de l’ajuntament comencen a desmuntar el urinari.

Tot i la proposta de L’Esquella de la Torratxa de portar-lo al Museu Arqueològic a resguard de les bombes, el nostre urinari, va ser restaurat i instal•lat al Paral•lel, però no va perdre el seu caràcter explosiu. Al 1909 tot hi portar un gairebé any trasplantat s’hi va trobar una nova bomba.

Aquí perdem la pista al mignitori de les bombes com es va perdre la pista als que van col•locar-hi els explosius durant aquella dècada.

Per acabar recollir la proposta que va fer L’Esquella de la Torratxa el 10 de juliol de 1908; omplir el buit deixat pel nostre urinari amb un monument commemoratiu al sofert pixador, a la Barcelona de les bombes i sobretot a qui va saber informar-ne amb humor tot hi jugar-s’hi la pell.