L’Alzina del Passeig de Gràcia

Articles Relacionats

La ciutat moderna

13 novembre 2018

La ciutat neutral

21 desembre 2017

“Filla de les montanyes, ¿qui t’ha plantada aquí a la vora d’un passeig i en mig de l’aixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscuries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de satí vers que arribava fins aprop del mar.” Segueix llegint

Així començava Mossèn Cinto Verdaguer l’article a La Esquella de la Torratxa dedicat a l’Alzina del Passeig de Gràcia en motiu de la seva mort, talada pels jardiners municipals el 2 de setembre de 1908.

Ja feia uns dies que la premsa se n’havia fet ressò, l’alzina, diuen, està malalta, i els jardiners, curiosament, han estat informats pel Consistori ja que no ho havien apreciat la res. Fos com fos, la tala de l’arbre no triga i l’alzina és tallada de soca arrel, i retratada ja al terra, entre una munió de barcelonins que han acudit, incrèduls, a veure per últim cop l’Alzina del Passeig de Gràcia.

Uns dies després una carta anònima a La Esquella de la Torratxa refuta a l’Ajuntament i als seus jardiners. No va ser fins que passats uns mesos, els plàtans de les Rambles van ser sotmesos a una poda brutal i alguns d’ells talats quan es va destapar l’escàndol. L’alzina no estava malalta, creixia inclinada cap al Passeig i les seves branques baixes haurien molestat el pas dels nous tramvies del “Inglés” els mateixos tramvies, als quals ara feien nosa els plàtans de les Rambles.

L’Alzina del Passeig de Gràcia era un arbre molt conegut entre els habitants de la Barcelona del segle XIX supervivent de la progressiva desforestació del pla de Barcelona i la seva posterior urbanització, era apreciada per tots.

Amb l’execució del Pla de l’Eixample, va quedar enmig dels escanyolits plàtans que van ser plantats en la urbanització del Passeig de Gràcia, i recordava als barcelonins el passat rural del lloc.

Si els plàtans de les Rambles eren uns arbres joves i sense massa història l’azina era coneguda i estimada pels barcelonins, d’aquí diuen, que es tallés molt abans del pas del tramvia, dient que estava malalta, a punt de morir i s’actués un cop sabut amb tanta celeritat, per no donar temps a reaccionar a la ciutadania.

Avui on va viure l’alzina en creix una altra, un plançó d’aquella que va lloar Verdaguer, i una placa recorda l’alzina original i la prosa que li va dedicar el poeta.

Aquesta alzina és filla de sa mare i també creix inclinada cap a la calçada.

Estiguem atents doncs, que no ens la tallin de nou, al·legant malaltia mortal per deixar pas als enormes busos turístics que circulen pel Passeig per esbarjo dels turistes, i caigui com ja fa més de cent anys va caure l’Alzina del Passeig de Gràcia per deixar pas als tramvies que portaven a la burgesia barcelonina d’esbarjo al Tibidabo.