L’epidèmia del tifus

Articles Relacionats

La ciutat moderna

13 novembre 2018

La ciutat neutral

21 desembre 2017

A Barcelona a la tardor de 1914 el degoteig de casos de tifus creix exponencialment. Al setembre son els metges de Sant Andreu el que donen la veu d’alarma, la mortalitat per tifus està molt per sobre dels nivells “normals” a Barcelona, on el tifus es considerava endèmic. Tot i la veu d’alarma donada pels metges cap organisme oficial vol reconèixer que a Barcelona hi tenim una epidèmia tífica.

La premsa al inici resta muda, “per evitar el pànic en el àmbit econòmic i portuari”, però intervé davant de la inacció del consistori quan la epidèmia és evident: LA VANGUARDIA enceta cada exemplar amb varies pàgines d’esqueles, no hi ha família a Barcelona que no hagi patit la “passa”, els hospitals estan desbordats, l’eixample és un fangar per les filtracions del clavegueram, les escombraries omplen els carrers i l’aigua “potable” com tothom sap ja, està contaminada.

El poble surt al carrer per reclamar el sanejament de les aigües, i la manifestació a la plaça Catalunya acaba a trets, també es treu la patrona de Barcelona en processó. L’Ajuntament finalment ha de intervenir. Es marquen les fonts contaminades amb pintura vermella, i es commina a la població a bullir l’aigua.

A la ciutat, que al 1914 estava creixent ràpidament, el clavegueram i les conduccions d’aigües s’havien anat ampliant de forma improvisada i l’Ajuntament no disposava dels plànols de per on passaven i ningú se sabia del cert en quin estat estaven. Per acabar-ho d’arreglar aquella tardor s’estava negociant la compra de la concessió de les aigües gestionades per la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), empresa privada de capital belga per part de l’Ajuntament i havia molts interessos, diguem-ne “comercials”, com per admetre que les aigües que tenen que abastir Barcelona sota el monopoli de L’Ajuntament (comprades a un altíssim preu a particulars) son les causants de la epidèmia.

Tot hi que es sabut que la infecció per tifus és causada principalment per aigües contaminades de Moncada-Dos Rius el laboratori municipal dirigit per Ramon Turró, es nega a certificar-ho i en culpa a la falta de higiene dels carrers, a la transmissió entre persones i al endemisme de la malaltia a Barcelona, minimitzant el risc del bacteris trobats al subministrament d’aigua potable i comença un estudi de les rates per certificar que son el vector transmissor de la malaltia. Tot i les seves afirmacions Ramon Turró, fa passos que calen per eradicar la epidèmia, amb campanyes de vacunació i potabilització de l’aigua de les fonts més usades, cal tenir en compte que moltes cases no tenien encara aigua corrent i s’abastien a les fonts i les cases que tenien aigua la emmagatzemen en dipòsits als terrats on el bacil del tifus es reproduïa amb facilitat.

A finals de novembre ja tenim un 500 nous casos cada dia i 80 morts diaris, l’Ajuntament aprova una nova taxa funerària provocant un cop més, la indignació popular.

La pressió popular ha fet però, que es tallés el subministrament d’aigua de Moncada, es sanegen les conduccions i es tracten en origen les aigües dels pous que abasteixen Barcelona. Presses aquestes mesures l’epidèmia minva i a finals de desembre els nous casos ja son puntuals.

El tifus que va deixar cap a 2000 morts, va fer palès que les conduccions d’aigua de ciment eren insegures i calia canviar-les per evitar filtracions i revisar el clavegueram que filtrava les aigües brutes al subsòl. També l’Ajuntament havia de realitzar els controls bacteriològics a diari per garantir-ne la salubritat i més ara que estava negociant la compra de les concessions d’aigües als particulars, principalment la SGAB que gestionava entre altre les aigües de Moncada.

Finalment la SGAB va ser adquirida i el subministrament d’aigua a Barcelona va passar a estar en mans de l’Ajuntament, les aigües de Moncada que eren canalitzades des de l’Edat Mitja fins a Barcelona pel Rec Comtal va seguir abastint Barcelona fins els anys 70.