Aquesta pel·lícula va ser rodada per encàrrec al director Ricard Baños per a ser emesa al cinema Metropolitan Cinemaway. La podem veure avui en dia gràcies a les tasques de restauració de la Filmoteca Española. La Filmoteca Nacional, que es deia així des dels seus inicis fins als anys vuitanta en que passà a dir-se Filmoteca Española, va ser fundada al 1953 per Carlos Fernández Cuenca, un dels historiadors de cinema més valorats fins la seva mort al 1977.

Gràcies a l’amistat de Cuenca amb els germans Baños es va poder passar la pel·lícula del suport en nitrat (inflamable) a material de seguretat. En aquells primers anys no hi havia un local propi de la filmoteca i els fons estaven emmagatzemats als locals del No-DO. El dup-netagiu més antic que es conserva de la pel·lícula es podia haver fet als anys cinquanta, principi dels seixanta, d’una còpia de nitrat que conservava Ramón de Baños. Posteriorment, per a millor conservació, se n’ha fet un dup-positiu.

Agraïments a la Filmoteca Española per proporcionar-nos aquesta informació.

Any de gravació: 1909, no 1908

Hi ha certa confusió sobre la data de gravació d’aquest magnífic document, que mostra com pocs els carrers de Barcelona de fa més d’un segle. Tot i que a l’inici de la pel·lícula apareix com a data de filmació 1908, la data exacta de la gravació va ser el 25 d’Abril de de 1909.

Hi ha tres pistes que confirmen que es va gravar al 1909:

– La Vanguardia va anunciar el 23 d’Abril de 1909 la gravació de la pel·lícula per a ser mostrada al cinema Metropolitan Cinemaway

– Aquest cinema es va inaugurar al 1909 i l’estrena de la pel·lícula es va anunciar el Maig de 1909

– A la pel·lícula apareix una publicitat d’una cursa ciclista que es va fer el 26 d’Abril de 1909

Metropolitan Cinemaway

Al 1909 a iniciativa de l’industrial tèxtil Domingo Comamala i l’enginyer Canudas es va inaugurar a Barcelona el Metropolitan Cinemaway (1909-1911). Aquest curiós cinema tenia forma de vagó de tren, amb un dels extrems obert on en una pantalla es projectaven pel·lícules rodades des del frontal de una locomotora. L’enginyer Canudas va ser el responsable de crear el mecanisme que sacsejava lleugerament el “vagó” i feia el soroll d’un tren per donar més realisme al viatge. La venda de les entrades es feia a una guixeta similar a la d’una estació i eren com bitllets de tren. Els acomodadors, que anaven uniformats com a revisors, el “picaven” com en un viatge real.

Situat a la Gran Via entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya durant els dos anys de la seva curta existència s’hi van projectar films de viatges a llocs exòtics o recorreguts en tramvia per ciutats de mig món, inclús un autèntic xoc de trens “hecho exprofeso y tomado del natural”. Dos mesos després del seu tancament al gener de 1911 el seu lloc va ser ocupat per l’Ideal Cine.

Tres dies a la setmana el tren era de primera classe i s’hi reunia “la sociedad selecta”, mentres la resta de la setmana els bitllets eren de tercera per aplegar-hi als obrers i menestrals.

L’èxit més gran d’aquesta sala va ser el “Passeig en tramvia per Barcelona”, estrenat en dues parts, encarregat pels propietaris a Ricardo Baños de la productora Hispano-Films. L’anunci del seu rodatge aparegut a la premsa va afavorir la participació de la gent que esperava el tramvia per saludar a la càmera al llarg del recorregut. Tot i que a la caràtula del vídeo hi diu 1908 va ser filmat el 25 d’Abril de 1909, com confirmen les fonts documentals consultades.

Ricardo de Baños va néixer el 1882 fill d’una família benestant de Barcelona. La família de Baños tenia gran interès per tot allò que pertanyés a “la vida moderna”: la fotografia, l’esport o els nous mitjans de locomoció com els tramvies, les bicicletes, els globus aerostàtics o els cotxes. No és estrany, per tant, que Ricardo i el seu germà Ramon aviat s’interessessin pel cinema.

Ricardo, que anava per gimnasta, va decidir viatjar a París per aprendre l’ofici de cineasta. A París va ser contractat per Gaumont, la productora cinematogràfica amb els majors estudis del moment, on es va formar com a càmera.

Uns anys després va tornar a Barcelona on va conèixer a altres pioners cinematogràfics catalans, entre els quals cal destacar Albert Marro amb qui es va associar per crear la productora Hispano Films que va produir les pel·lícules de més èxit de la dècada dels anys deu.

Al 1916 Ricardo de Baños va decidir fundar en solitari la Royal Films al número 7 del carrer Príncep d’Astúries. El seu germà Ramon que havia anat a l’Amazones per filmar la selva brasilera va tenir que tornar per unes febres i va començar a treballar de nou amb Ricardo. Els dos germans van filmar de tot, des de combats de boxa fins a operacions quirúrgiques. Ricardo va ser un dels realitzadors de més prestigi i Ramon un dels millors càmeres del moment. Títols com Barcelona en tramvia (1908), La vida de Colom i el seu descobriment d’Amèrica (1916), Força i noblesa (1918), Arlequins de seda i or (1919) o Don Juan Tenorio (1922) porten la seva signatura. Van gravar també reportatges bèl·lics a La guerra del Rif.

Van ser també els encarregats de filmar les desfilades del rei Alfonso XIII i algun dels viatges de la família reial, com ara a Toledo, Barcelona, Montserrat i Saragossa. Entre Ricardo i Alfonso XIII es va establir una relació d’amistat probablement per la gran afició del rei al cinema. D’aquesta amistat van sorgir els encàrrecs “especials” que Alfons XIII va realitzar als cineastes catalans, films pornogràfics amb arguments proposats pel monarca. Se n’han conservat tres: “El confesor”, “Consultorio de señoras” i “El ministro” on segons guió del monarca, un capellà abusava de les seves feligreses, un metge realitzava les exploracions a la seva manera i un ministre canviava favors per sexe. Estan protagonitzades per prostitutes del barri xino disfressades de grans senyores (l’estoneta que anaven vestides) i borratxos. Als anys trenta Royal Films va anar perdent perdent el domini i va tancar al 1937. Al 1939 Ricardo de Baños va morir. El seu germà Ramon va seguir treballant com a càmera durant les dècades dels quaranta i cinquanta.

Se n’ha parlat molt sobre la línea o el model del tramvia que portava la càmera de Ricardo Baños. La conclusió a la que arribem, atès l’anunci aparegut a La Vanguardia anunciant la gravació, és que el recorregut del tramvia es va confeccionar ad hoc per a la pel·lícula aprofitant al màxim la xarxa tramviària de la ciutat. No va fer el recorregut de cap línia en concret sinó que va aprofitar el millor de vàries.

El director i la càmera van començar el recorregut a les 11 del matí dins una vagoneta enganxada davant un tramvia sense passatgers, que feu el següent recorregut:
Encreuament Passeig de Gràcia-Gran Via, plaça Tetuán, Arc de Triomf, Passeig Indústria, Passeig Aduana, Passeig Colom, Rambles, Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia, Carrer Major de Gràcia, Josepets (Lesseps), Craywinckel, Passeig Bonanova, Avinguda Tibidabo

Per desgràcia de tota la pel·lícula només es va restaurar el fragment que es rodà des del segon pas per Passeig de Gràcia fins a Craywinckel, tram que era part del recorregut que feia la línea B, d’aquí que a la pel·lícula ens creuem amb molts tramvies amb aquesta lletra.

Línia B

La identificació de línies per lletra l’utilitzà la companyia L.T.D.B (Les Tramways de Barcelona) fins abans de 1910 per indicar el destí: “A” per Arenas, “B” per Bonanova, “C” per Circumval•lació, “G” per Gran Via, “O” per banys Orientals, “P” per Poble Nou…

Aquest línia era l’evolució de la primera que es va inaugurar a Barcelona, el 28 de Juny de 1872 i que feia el recorregut de Barcelona (Boqueria) a Gràcia (Josepets) fent ús de tracció animal i indicada amb llums vermelles. Al 1901 s’amplià de Josepets a Bonanova i al 1905 passa a ser una línea electrificada. Se li assigna la B com a indicador de línia quan se’n transfereix l’explotació de C.G.T (Compañia General de Tranvías) a L.T.D.B i amb el número 23 quan s’unificaren les indicacions numèriques al 1910.

Al 1911 es fusiona amb la línea Drassanes-Gràcia originant la línea 22 Drassanes-Bonanova. El 15 de Gener de 1961 aquesta línia de tramvia es converteix en línia d’autobús, primerament amb el nom de D per al 1964 tornar a canviar al número 22, encara vigent a dia d’avui.

Models de tramvia

Durant el recorregut d’aquest tram de pel·lícula apareixen diversos tramvies pertanyents a dos sèries i models diferents.

Sèrie 140-165

Aquest model de tramvia pertanyia a la sèrie de 26 convertibles 140-165, construïts al 1903. El que apareix en aquest fotograma de la pel·lícula és concretament el 157. És possible que fos l’utilitzat per rodar la pel·lícula, doncs al 1909 feia el recorregut de Circunval·lació (línea C) i el que arribava fins a Bonanova (línea B), dues línies que cobrien el recorregut sencer de la filmació. El nom de convertibles ve del fet que l’estiu es podia desmuntar la part baixa de la caixa quedant convertits en jardineres. Aquesta possibilitat va durar pocs anys, quedant fixada permanentment la posició d’hivern. Els primers cotxes d’aquesta sèrie van retirar-se al 1926 per acabar desapareixent per complert al 1949.

Som a l’abril del 1909 i encara falten dos mesos perquè l’alcalde accidental de Barcelona, el Sr. Bastardas inauguri oficialment el nou enllumenat elèctric de la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, tot i que els fanals dissenyats per Pere Falqués ja son al seu lloc a aquesta cruïlla coneguda com el Cinc d’Oros.

Tot hi que hi ha diverses teories, el nom de Cinc d’Oros és anterior a la col·locació de les faroles. En la urbanització inicial de la cruïlla hi havia quatre voreres circulars i una “rotonda” també circular més gran al centre, per facilitar als vianants creuar la Diagonal. A vista d’ocell aquesta disposició dels cercles era la de la carta del cinc d’oros.

Per la polèmica col·locació dels sis fanals de Flaqués, que no van agradar a gairebé ningú, es van aprofitar les quatre voreres originals i se’n van fer dues de noves al centre de la Diagonal. Però el barcelonins van mantenir el nom de la plaça, sense fer gaire cas a aquells “adefesios” que hi havien posat.

La rotonda central va quedar buida fins que a l’any 1934 quan després de moltes demores s’hi va posar un monument a Pi Margall i va donar aquest nom a la plaça, el monument i el nom van durar ben poc. Després de la guerra sobre l’obelisc del monument original el règim franquista hi va col·locar una àliga i canviar el nom de la plaça per la plaça de la Victòria. Només en aquest moment els barcelonins van deixar de nomenar-la el Cinc d’Oros per passar a ser la plaça del Lloro, en vista de la conyeta les autoritats van baixar el lloro de l’obelisc, i la cruïlla va tornar a ser, pels barcelonins, el Cinc d’Oros.

Aquest cartell en una de les cinc columnes que conformaven el cinc d’Oros anunciava una carrera ciclista que havia de realitzar-se al dia següent, el 26 d’Abril de 1909 al velòdrom Parque de Sports. Aquestes curses es realitzaven en pistes de ciclisme, i el ciclista (anomenat Stayer) seguia de ben a prop la motocicleta del seu entrenador. En aquella jornada hi va haver una cursa nacional, una internacional i el plat fort, una cursa de mig fons (40 kilòmetres en 146 voltes) que enfrontava Dussot amb els aspirants Pasquier i Gerini.

Antoine Dussot era un ciclista francés de carreres de mig fons, havent aconseguit la medalla de plata d’aquesta competició a França als anys 1906 i 1907. La seva experiència vers Pasquier i Gerini va fer que aquella cursa fos ben bé un passeig per Dussot, qui seguint el seu entrenador Devilly dobla la resta de participants. Només Gerini va oferir certa resistència al ex-campió gal, almenys fins la volta 105, en la que va rebentar pneumàtic fent-li perdre tota opció a atrapar Dussot.

Velòdrom Parque de Sports

Aquest velòdrom es va construir sobre un terreny de joc situat en una illa sense edificar de l’Eixample barceloní, entre els carrers de Muntaner, Londres (abans Coello), Casanova i París (abans Indústria). A aquest camp hi van jugar l’Hispània Athletic Club, fundat per la colònia escocesa de Barcelona, bàsicament treballadors de la fàbrica de filatures de Sant Andreu. Aquest club es feu amb la primera copa de Catalunya de futbol a la temporada 1900-1901, anomenada Copa Macaya, abans de dissoldre’s al 1903. Posteriorment fou el terreny de joc del F.C.Barcelona, fins que el ciclista belga Victor Touron va invertir en la construcció d’una corda de fusta amb les corbes inclinades seguint el disseny dels millors velòdroms europeus. Al Gener de 1909 es començaren les obres per a inaugurar-se el 28 de Març del mateix any.

Tot i l’aposta de Touron, l’afició barcelonesa no va respondre de la manera esperada, potser per manca de corredors de primera línia. El velòdrom es posa a la venda, la seva fusta es ven a preu ben barat a la premsa barcelonina i és un corredor retirat, l’italià Alberici qui s’anima a continuar amb el negoci. Durant els següents mesos es faran curses ciclistes, com és de menester, però també curses atlètiques, mercats de bicicletes, el primer partit d’Hoquei herba fet a Espanya, fins que menys d’un any més tard el velòdrom torna a estar en venda, i aquesta cop per última vegada. L’Espanyol es va fer amb el velòdrom i va construir-ne el seu camp de futbol, mantenint en part l’estructura de l’antic velòdrom en reaprofitar part de les seves llotges i graderies preferents. El partit inaugural va enfrontar l’ “Español C.F” de Madrid i el “R.C.D Español” de Barcelona.

Referències
Velódrom Pard D’Esports a Barcelofília

Aquest home va aprofitar l’avinentesa de la gravació de la pel·lícula per a publicitar el seu producte a un cartell on (amb un pèl d’esforç i imaginació) es pot llegir: “SESENTA AROMÁTICO – LICOR DIGESTIVO”.

El que oferia era un licor digestiu, aromàtic, format per seixanta ingredients. Tenint en compte aquestes dades, possiblement estigués venent el licor italià Campari (més aperitiu que digestiu), que es començà a comercialitzar a l’estat al 1903 contenint 60 ingredients diferents, incloent herbes, plantes aromàtiques, ratlladures de fruites i escorces. Potser el protagonista s’animà a elaborar i comercialitzar el seu propi licor digestiu emulant Gaspare Campari. Sent així seria curiós esbrinar-ne els ingredients.

La fotografia va entrar a Barcelona cap a mitjans del segle XIX. Els primers retratistes es van instal·lar a la ciutat vint anys després de que Niepce realitzés la primera imatge fotogràfica permanent. La fotografia en aquell moment, necessitava exposicions molt llargues i molta llum natural per realitzar-les, per ho que es van construir el primers estudis fotogràfics, semblants a un hivernacle, en els terrats per aprofitar la llum solar.

Al 1885 Pau Audouard va construir el primer gran estudi a la Gran Via amb decorats fastuosos, sala d’espera ricament moblada i una “toïlet” per arreglar-se per la foto, poc després es va traslladar a la casa Lleó Morera del Passeig de Gràcia. El va seguir altres estudis com el de Napoleon (1893), a la Rambla Santa Mònica. Aquests estudis retrataven la burgesia en ocasions especials, retrats formals individuals i sobretot familiars amb decorats darrera de paisatges amb referències arquitectòniques del més eclèctic. Els preus eren alts i pocs hi tenien accés, fer-se retratar era un signe d’estatus social.

Amb la popularització de la placa de 6 fotos en un sol negatiu, el retrat tamany tarja, molt més barat, es va començar a popularitzar i els estudis es van multiplicar.

L’ impuls definitiu a la popularització del retrat fotogràfic, va venir de la ma dels “minuters”. Aquests fotògrafs ambulants van començar a plantar les seves pesades càmeres de fusta, dins de les quals, tapats amb un drap negre, revelaven les fotos en pocs minuts (d’aquí el malnom amb el que se’ls coneixia) i les venien als vianants. Alguns com el dels jardinets tenien un petit quiosc on les exposaven i els retratats les podien comprar.

Aquests “minuters” van formar part de el paisatge de Barcelona fins els anys noranta del segle XX, quan els últims, que eren al final de les Rambles a tocar de Colom, van desaparèixer definitivament.

Referències
Els Minuters al blog Passió per Barcelona

Així es com s’anomenava l’actual carrer de Gran de Gràcia (abans Major de Gràcia) al 1908 en honor a Nicolás Salmerón, tercer president de la Primera República Espanyola. Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i al fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou triat president de la mateixa. El carrer acabà anomenant-se Gran de Gràcia per l’ús popular que s’en feia, passant Salmerón a ser el nom d’una plaça de Gràcia.

La Vila de Gràcia era la perifèria més propera i més gran de la ciutat de Barcelona, i el seu carrer principal passà a convertir-se en el centre neuràlgic i pulmó comercial de la via. El carrer Gran de Gràcia començà com una drecera que anava des del barri de Jesús, on estava el convent amb el mateix nom (a l’alçada dels actuals Jardinet de Gràcia) fins a l’església dels Josepets a la plaça Lesseps. Un cop urbanitzada cap al 1825 es convertí en l’actual carrer.

Les comunicacions amb Barcelona foren molt importants per al desenvolupament del comerç. Al 1872 començà a circular el primer tramvia que unia la Vila amb la ciutat, al 1899 el primer elèctric en fer-ho i els primers autobusos al 1906. Més tard, al 1924, el Gran Metro connectava Lesseps amb Plaça Catalunya.

Referències
Fundació Barcelona Comerç. Eix comercial de Gran de Gràcia
Nicolás Salmerón a la Viquipèdia

En aquest tramvia s’anunciava l’aigua Béatrix del balneari suïs de Vals les Bains. Es podia adquirir en ampolla o en pastilles, les quals es diluïen a l’aigua.

D’aquesta aigua se’n deia que era bona per a curar la dispèpsia, mal de panxa, gastroenteritis, inflamació del tracte digestiu, gastritis, malalties del fetge, la melsa i la bufeta, la gota, la grava, la diabetis, la albuminúria. Un “veritable Champagne Mineral”. Mentre l’aigua d’ampolla es recomanava veure-la en substitució del sifó al vermut, les pastilles es podien comprar en farmàcies i calia emprar-ne quatre o cinc per got.

La Sociedad Catalana General de Crédito es va constituir a Barcelona el 12 de Març de 1856 per iniciativa d’Antoni Brusi i Ferrer, qui presidí per espai de 10 anys la junta de govern. Va néixer amb l’esperit de fomentar l’industria, objectiu al qual contribuir finançant el ferrocarril: Saragossa-Barcelona, València-Tarragona, Tarragona-Martorell, Medina-Zamora i Orense-Vigo, entre d’altres com el tramvia de València. Participà al capital de màquines de tracció, propietats immobiliàries, les mines de Calaf i el Banco Peninsular Ultramarino.

Centrant-nos en Barcelona, desenvolupà obres com la duana, mercats, edificis a la Diagonal o la casa de la Maternitat. Tot i haver superat una fortíssima crisi al Maig de 1866, la forta immobilitat de fons per obres públiques i immobles va produir la seva davallada, traspassant les seves operacions a l’oficina del Banco di Roma a la Ciutat Comtal. L’ 1 d’Abril de 1914 es dissoldria definitivament.

La seu que apareix a la pel·lícula estava localitzada al número 135 del Carrer Major.

Referències
Antoni Brusi i Ferrer a la Viquipèdia
La Sociedad Catalana General de Crédito al Museo Financiero

Aquest cartell a la paret anuncia les pastilles Morelló, fetes a Barcelona i composades d’Eucaliptol, saba de pi i bàlsam de tolú. Eren Balsàmiques, indicades per a refredats, tos, bronquitis, asma, grip, catarros, ronquera, abscessos pulmonars, fetidesa de l’alè, etc.

Referències
Les pastilles Morelló a la Pharmakoteka

Des de que al 1626 el carmelites van instal·lar el noviciat al convent de Nostra Senyora de Gràcia que van anomenar “Els Josepets” just al nord de la Vila de Gràcia on hi vivien onze famílies a les seves masies. Al segle XVIII van assentar-se al voltant dels Josepets els primers artesans i menestrals, reservant un espai davant del convent per mercats i festes, aquestes primeres edificacions van donar la forma inicial de la plaça que encara avui és pot reconèixer.

La situació de la “plaça dels Josepets” al camí entre Barcelona i el convent de Sant Cugat va convertir-la en un punt neuràlgic i a finals del XVIII ja s’hi van construir les primeres torres d’estiueig dels burgesos de Barcelona configurant així la Vila de Gràcia.

El que va consolidar la plaça Lesseps, encara coneguda com la plaça dels Josepets va ser l’aparició dels transport públic al 1862, amb els primers tramvies de dos pisos i tracció de sang que i la posterior electrificació, entre el 1899 i el 1907, el increment d’activitat i propiciarà l’aparició de botigues, quioscos i bars a la plaça per atendre a la gent que acudeix amb tramvia.
Tot i que el nom va trigar en quallar entre els Barcelonins al 1895 la plaça va canviar de nom i va passar a ser la plaça Lesseps en honor de l’enginyer francès, impulsor del Canal de Suez i de Panamà que va ser Cònsol de França a Barcelona, del 1842 al 1846. Durant les revoltes contra la lleva obligatòria i els impostos del desembre de 1842 brutalment reprimides per ordre del general Espartero, bombardejant Barcelona des de Montjuïc i ocupant militarment de la ciutat, Lesseps va organitzar l’assistència de la colònia francesa i en vista de la magnitud del desastre de tothom que ho necessités. Va intervenir també diplomàticament per a la alliberar els detinguts arrel dels aldarulls. Arran d’això se li va dedicar aquesta plaça una de les més grans i emblemàtiques de la nostra ciutat, ja que durant la seva estança a Barcelona va viure en una torre a tocar de la plaça.

La Plaça va haver de canviar dos cops més de nom, per recuperar finalment el nom de Lesseps com la coneixem avui.

A la pel·lícula, a l’alçada de la Plaça Lesseps, es veu com un tramvia que va per davant gira cap a la dreta i instants després el que porta la càmera enfila recte l’Avinguda República Argentina. Què ha succeït entre mig? Que el guardaagulles ha fet la seva feina, com es pot comprovar discretament a la filmació.

Els guardaagulles, eren els empleats ferroviaris encarregats de canviar les agulles per dirigir els trens a una o altre via. El que apareix a la pel·lícula canvia les agulles per dirigir el tramvia a la via de pujada en sortir del nus que hi havia a la plaça Lesseps on estava ubicada l’estació de Josepets, enderrocada al 1907 i reconstruïda al 1910, ja sense estables pels cavall que tiraven dels primers tramvies, a l’entrada de la plaça pel carrer Príncep d’Astúries.

Molts guardaagulles tenien un petit quiosc per resguardar-se, no és el cas del de Lesseps ja que tenia l’estació a tocar, com aquest projectat per Rafael de Luna per a Barcelona Tramways (Blog RaiLs i Ferradures).

Referències
Blog Rails i Ferradures

Ángelo Costanzi vivia al carrer Diputació 435, s’autodenominava inventor i va idear uns confits antiveneris que eren la delícia d’aquells que tenien coïssor a les seves parts íntimes i no volien ser sondats. Aquesta mena de curandero assegurava haver creat productes per a curar mals tan diversos com gota militar, problemes de pròstata, úlceres, flux blanc de las dones, càlculs renals, coïssors uretrals, retenció d’orina, o estrenyiments.

També tenia un remei per la sífilis, el ROOB, que en substitució dels perjudicials Iode i Mercuri alleujaven (no curaven) els pesats efectes de la malaltia. Però el seu producte estrella devia ser l’Elixir “Nutromuscular” que cura totes les “malalties constitucionals que tants trastorns causen a la societat”. En aquests temps d’enrenou polític que corren un bon elixir contra maldecaps constitucionals ens aniria força bé, i si a sobre com diu l’anunci rejoveneix els vells i manté la bellesa de les dones evitant les “pertorbacions pròpies del seu sexe”, l’èxit estaria assegurat.

Aiguader, aiguader… la millor aigua te ! …amb aquest crit els aiguaders recorrien els carrers amb el seu tonells o garrafes d’aigua de font en un carro i els aiguaders més humils, amb dues garrafes penjant de una barra que portaven a les espatlles.

La seva jornada començava d’hora omplint el recipients a les fonts i iniciaven el recorregut porta a porta per vendre l’aigua. A la Barcelona del tombant de segle l’aigua de les cases era de dipòsit, no gaire recomanable per beure i els veïns compraven a l’aiguader l’aigua de “taula”.

Les fonts més conegudes tenien un gran renom i a les seves aigües s’atribuïen propietats medicinals. A Barcelona, cal destacar La Font del Fargues d’Horta, el manantial de la Nina a Vallcarca, la font Renart a una casa particular de Sarrià, la Torre de les aigües, un brollador al bell mig d’una illa de cases de l’eixample, i les fonts de Llevallol i de Sterling (que es publicitava com aigua radio-activa) de Vallvidrera.

Amb la progressiva millora de la qualitat de l’aigua de la xarxa i la creació de plantes embotelladores aquest ofici va desaparèixer i es va deixar de sentir de bon matí el reclam dels aiguaders.

El nom del carrer està mal escrit en aquest fotograma, sent Craywinckel el topònim correcte que referencia a Manuel Felip de Craywinckel i de Pechmann (Barcelona, 1751 – 1815), primer propietari del terreny de quinze mujades i una mundina que correspon a l’heretat Frare Negre.

No parlaríem del carrer Craywinckel sinó fos perquè fou en aquest carrer on es situà la primera parada de tramvia de Barcelona. Enric H. March, ens ho explica al més que recomenable blog Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons. En aquella època els tramvies s’aturaven a petició dels usuaris, tan a l’hora de pujar com de baixar. L’industrial barceloní Ramon Querol va tirar endavant la seva iniciativa d’establir una parada davant el seu establiment a Sant Gervasi després d’arribar a un acord amb la companyia belga Los Tranvías de Barcelona. Era una parada amb vocació de terminal en una època d’expansió del tramvia, no era simplement una parada com les coneixem avui en dia, sinó més aviat una petita estació multiservei que a més disposava d’un lloc fix per al vigilant de la línia. Anomenada Salón Craywinckel estava ubicada al número 9-11 del carrer de mateix nom, poc després de que el tramvia de fes el gir des de l’Avinguda República Argentina.

En aquest saló esperaven els usuaris de les línies de tramvia que feien el trajecte entre plaça Catalunya i la Bonanova, com el que fa el tramvia de la pel·lícula, i entre les Drassanes i el Tibidabo. Aquesta espera, sovint llarga, es podia fer més agradable llegint la premsa de Barcelona i estrangera i revistes. , catàlegs de les botigues més importants de la ciutat i diferents guies. També oferia servei de telèfon, des del qual podies trucar als pocs telèfons que hi havien a la ciutat i a la provincial, però també a Madrid i a Tarragona. Completaven l’oferta un estanc, una bústia de correus amb dues recollides diàries, un escriptori públic, jocs de saló i un piano a disposició dels viatgers, una central de reserves per als hotels del Tibidabo i Vallvidrera, paqueteria i esqueles.

Va convertir-se en terminal l’any 1911, quan va ser el punt de sortida del tramvia de la companyia Tranvías de Montaña S.A que unia Barcelona amb la Rabassada. Sortia del Salón Craywinckel i anava fins el Casino de la Rabassada, abans no s’ampliés i sortís desde Plaça Catalunya al 1913, any en que tancà el Saló.

Referències
Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Suplement Districte de Gràcia, Setembre 2007

Aquest tramvia anuncia les màquines d’escriure L.C. Smith visibles. Aquestes màquines d’escriure presentaven la interessant novetat de que l’escriptor veia el que escrivia. Això que sembla tan evident no ho és tant, en la majoria de les primeres màquines d’escriure els tipus copejaven pujant contra el fons del corró. Per això, el que s’escrivia no era visible fins que les següents línies escrites feien que el paper es llisqués, deixant-ho a la vista. La dificultat amb qualsevol altra disposició era assegurar que els tipus tornaven a caure adequadament al seu lloc quan es deixava anar la tecla. Això va ser finalment assolit amb diversos dissenys mecànics enginyosos i aquestes anomenades màquines d’escriure visibles.

Referències
La L.C. Smith a typewriterhousecollector.com
Màquina d’escriure a la Viquipèdia

La Torre Andreu, més coneguda com “La Rotonda” va ser construïda entre 1906 i 1918 per Adolf Ruiz i Casamitjana per encàrrec de Salvador Andreu, un empresari de la indústria farmacèutica, promotor immobiliari i filàntrop català. Conegudes són les seves “pastilles del Doctor Andreu”.

Al 1918 se li va construïr el templet de dalt i posteriorment Enric Sagnier i el seu fill el van anar ampliant en diverses etapes (anys 20, 30 i 50). A la dècada de 1970 fou una zona residencial freqüentada per la burgesia adinerada de la ciutat, on es podia trobar el parvulari Cardenal Espinola. En aquesta època s’utilitzaven altres espais de l’edifici per a la celebració de baptismes, casaments i banquets. Més endavant va ser l’Hotel Metropolitan, deprés Hotel La Rotonda, per passar a ser finalment un dispensari assistencial (Fundació Sociosanitària de Barcelona).

Al 1999 l’immoble passa a mans de Núñez y Navarro, immobiliaria que impulsa una reforma integral de l’edifici per destinar-lo a oficines i locals comercials.

Aquesta reforma ha topat amb les queixes veïnals que volen conservar el màxim de l’edifici original.

Referències
Torre Andreu a la Viquièdia
“La Rotonda Ireeconocible”, article a La Vanguardia, Febrer 2013
Plataforma Salvem La Rotonda

Les sigles S.E.C.M.E.I corresponen a la Sociedad Española de Cinematografía Moral e Instructiva. La motivació d’aquesta societat era la d’introduïr el cinema a les escoles, per a educar a través de pel·lícules en sintonía amb la moralitat d’aleshores. Un dels seus objectius era el de mostrar la bellesa pàtria, i en aquest context van escollir “Barcelona en Tramvia”. La seva creació és posterior a la gravació del 1909, per tant en algún moment va ser repescada per aquesta la S.E.C.M.E.I i van afegir-hi el logo d’aprovació als fotogrames finals.

Aquest logo conté un drac de set caps i cos de serp. Apareix tretze cops a la Biblia i representa a Satanàs. Ell és el “drac gran del color del foc, amb set caps i deu banyes”, que té una cua que arrosega “la tercera part de les estrelles del cel” rera seu. Aquests estels són àngels que abans del Diluvi van ser induïts a materialitzar-se en forma humana i es van convertir en dimonis. Així doncs, sembla que aquest logo pretenia avisar que perseguirien el diable dins les pel·lícules de l’època.