El crim d'Isidro Mompart, el botxí Nicomedes Méndez, l'execució pública al pati de Corders,

Madame Petit va ser el més car i elegant dels prostíbuls de Barcelona durant la seva època daurada, entre 1915 i 1920. A Madame Petit qualsevol fantasia sexual podia ser satisfeta pel millor planter de prostitutes de tota la ciutat.

En la visita d’Alfons XIII a Barcelona, el recorregut de la comitiva Reial va passar pels llocs més emblemàtics de la ciutat com el Passeig de Gràcia, on s’havia instal·lat la burgesia en cases d’estil modernista, gràcies al baixador d’Aragó que convertia aquest Passeig amb un lloc ben comunicat per tren.

El 1394 es va aixecar l’església de la Trinitat, per als jueus conversos del Call. Davant seu s’obria la plaça de la Trinitat. El 1492 aquest edifici fou cedit a unes monges que ja hi varen aixecar un convent. El 1522, per un acord entre la parròquia del Pi i la comunitat de religioses, el convent va passar als trinitaris, …

A La Setmana Tràgica de 1909, el dia 27 de juliol, a les 6 de la tarda, es va calar foc a l’escola dels Escolapis per la part del carrer de Sant Antoni. Va cremar tot l’edifici i el que no va quedar cremat aquella tarda, va incendiar-se al matí següent. Només van en quedar les parets mestres, alguns pisos …

Casa Carola compartia vorera amb Casa Raquel i Casa Maruja la Gallega, davant de Madam Rita, quatre dels prostíbuls públics més importants de la postguerra. Helena, una prostituta en la setantena, confessava a Ramón Draper a la seva "guía de la prostitución femenina en Barcelona" que a Casa La Carola, poc després de la guerra, s'hi treballava molt bé.

Casa Carmen era un prostíbul amb estil, situat al barri de Gràcia. Ocupava una torre de "5000 palmos", uns 189 m2, i disposava de jardí, quatre habitacions i un bany. Tot i la llunyania respecte al centre de la ciutat, n'era fàcil l'accés gràcies a les parades que els tramvíes 37 i 38 tenien just al devant.

Altres noms: La Brígida Un dels bordells amb més recorregut de Barcelona. Ja al 1912, la revista Papitu ubicava una de les seves històries (“El Papitu se’ns casa!”) al principal del carrer Unió, 12. Aquesta història ens pot donar pistes de com era casa Brígida. Sempre segons el relat papitesc, l’edifici tenia la fatxada clara i uns visillos als balcons …

Com moltes altres cases de l'època va fer reformes espectaculars per a poder estar a l'alçada de la competència, conseqüència de les quals es va millorar el menjador en el qual et rebien amb "amabilitat proverbial" unes encisadores "pensionistes". Això sí, el visitant de la casa havia d'estar disposat a gastar-se dos "naps", l'equivalent a deu pessetes.

Prostíbul de dia, seguint la tradició horària del negoci que abans hi havia al local, una vaqueria. A les vaqueríes es venia llet recent munyida al mateix establiment, fet que donava molt joc a l'hora de crear slogans publicitaris

El seu esquer eren la simpatia i el comfort, segurament incrementat amb les reformes que la nova direcció va fer al 1934.

Era costum des d’antic que per primavera els herbolaris venguessin les seves herbes als malalts, ja que la creença popular atribuïa a més propietats curatives a les herbes collides a la primavera que en altres èpoques de l’any. Per aquesta raó, fa segles, aquesta fira es feia a la primavera, fins que al segle XVI es va cristianitzar i es …

Cal Manco era, juntament amb Madame Petit i La Sevillana, un dels bordells més populars del Xino. Dels tres era el més econòmic. Francisco Madrid, en el seu article "Los Bajos Fondos de Barcelona", que va aparèixer a la revista "Escándalo" al 1925, relatava cóm era la casa i el seu amo, Rafael Salvá "El Manquet".

Paco Villar, en el seu detallat “Historia y Leyenda del Barrio Chino” explica com se les gastaven en aquest antre de principis de segle XX. Resulta que per aquells temps debia ser costum la rifa de les noies del prostíbul. En aquest lloc amb manca d’higiene i gust, les dones, moltes d’elles velles i les que no ho eren ho …

L' Angeleta era un prostíbul d'habitual aparició a la revista Papitu, un local d'allò més "papitesc". Gràcies als anuncis i a les històries que apareixien a aquesta revista ens podem fer una idea de com era. Cent anys després de la desaparició del Convent de les Penedides, al 1835, el carrer al qui va donar nom acollia un negoci que segur va fer penedir-se més d'un i una. Ca l' Angeleta sempre va presumir d'estar a la última, de ser un "popular establiment muntat a la moderna".